Carta publicada per VilaWeb el 8 de juny de 2018:

«Són les sis del matí quan em desperto sobresaltat pel soroll d’un motor, segurament imaginari. M’acosto a mirar per la finestra. És el tercer cop aquesta nit, i el número mil aquestes últimes tres setmanes. Igual que les altres nou-centes noranta-nou vegades no veig cap cotxe a la finestra. Només al bosc hi ha un animal que fa el seu so característic cada cop que sent o veu alguna cosa…O quan li dóna la gana. Normalment crida quan s’acosta un cotxe, però de vegades ho fa sense motiu. De fet, és una alarma natural que em manté alerta per si he de sortir corrents.

Ho aprofito per anar a la cuina i bec un got d’aigua. Mentre torno a l’habitació em pregunto quant de temps hauré de viure amb aquesta por. Em tapo una altra vegada i el meu subconscient em xiuxiueja la resposta. Sé que té raó, però de moment em nego a acceptar-la.

Avui, 8 de juny de 2018, un mes i mig després d’haver escrit això, ja fa 59 dies que la policia trucava a la porta i amenaçava de tirar-la a terra si no l’obria. Un cop més, la mà que fa anar el martell de la injustícia reposa sobre el fusell de la por, i el dit que ens assenyala des dels despatxos espera ansiós al gatell per a fer miques els nostres somnis.

La por que sentia llavors ha canviat.

Ara tinc por de la indiferència. Que, malgrat tot, ens quedem asseguts a la cadira immersos en el nostre paper d’espectadors, que encara hi hagi gent que pensa que la policia ens protegeix; que si veu qualsevol de nosaltres dins d’un furgó de la policia, giri la cara i digui ‘alguna cosa deu haver fet’; que continuem justificant l’opressor, el torturador o el soldat que només segueix ordres; que el teu veí es cregui tota la merda que vomiten els mitjans, i després la vagi predicant sota la bandera de la veritat; que dins de la multitud de funcionaris que intervenen en un procés judicial, no n’hi hagi ni un amb el valor suficient per a denunciar la injustícia.

Però, sobretot, por que la gent tingui por.

L’opressor no sap que amb la seva estratègia ens ha portat fins a la vora del precipici, que tornar enrere no és una opció quan mires enrere i veus milers de companyes cridant disposades a saltar amb tu, i que un cop caiguem ja serà massa tard per a aturar-nos i llavors s’adonaran, sense poder reaccionar, que caiem damunt seu.

És amb aquestes companyes amb les qui us animo a sortir, aquest diumenge, a les 17.00 a l’Ajuntament d’Esplugues, per denunciar l’arbitrarietat i la desproporcionalitat dels fets que m’imputen, i per deixar ben clar que la seva repressió no ens farà callar.»

Adrià Carrasco, 8 de juny 2018